Les begudes carbòniques més consumides a tota la península durant la postguerra es feien al carrer de Buenaventura Muñoz. "Va ser l'època en què es començaven a promocionar begudes amb gas com la Schweeppes. Primer van fer suc de tomàquet que li deien Untomato, després hi havia Unnaranja i Unlimon, van començar a fer sucs amb gas."
Els refrescos eren tan populars que fins i tot van eclipsar el nom de l’empresa. "L'empresa es deia Organización D de Daurella que era el propietari, i Sandaru era de les inicials dels noms i cognoms, Santiago Daurella Rull. El nom Sandaru va agafar molta importància, es feien moltes campanyes, era una empresa que sortia molt al carrer, participava amb les associacions del barri. I de fet la fàbrica es coneixia com a Sandaru més que com a organització D."
L’any 1951 l’empresa va aconseguir la concessió per a Espanya del refresc més conegut del planeta. Aleshores van traslladar la fabricació dels Sandaru en un altre local, uns números més enllà, on es va continuar fabricant fins a mitjan 70. Un cop clausurada l'empresa, i gràcies a les reivindicacions veïnals, la planta embotelladora es va convertir en un centre cívic .
"Es va enderrocar, bàsicament queda part del magatzem , a la planta -1 sí que es poden veure zones del que era l'antiga fàbrica. Es van perdre moltes coses però les gràfiques, els dissenys de publicitat sí que els tenim, i els intentem tornar a promocionar com a identitat del centre cívic, per donar a conèixer d'on ve el nom de Sandaru."
