A finals del segle XIX el Poblenou quedava totalment aïllat de la resta de Barcelona, pràcticament tots els carrers eren un cul-de-sac. Només el carrer de Pere IV tenia la seva continuació cap a Badalona, formant part de la carretera N-II o, com es coneixia popularment, carretera de Mataró.

En aquella època els cotxes eren pocs i impossibles d’arribar a l’abast de l’economia dels poblenovins. Per tant, l’únic mitjà per traslladar-se al centre de la ciutat era el tramvia

El Clot és el nucli urbà més antic del territori martinenc, i el carrer del mateix nom la via principal al voltant de la qual es construeix el barri.
Conegut primer com a  carretera de Ribes o Camí Reial, els veïns el coneixien també com a carrer Major, fins que finalment va adoptar en nom de carrer del Clot a finals del segle XIX.

El cementiri del Poblenou va ser el primer que es va construir fora de les muralles de Barcelona. Es va inaugurar l’any 1775,  però aquest primer recinte va durar molt poc temps. Com a conseqüència de la invasió francesa, el cementiri  va ser destruït el 1808. El cementiri actual data de 1819 i ha tingut diverses ampliacions, obra de diferents arquitectes.

El Dipòsit de les aigües es va projectar l’any 1874 pel mestre d’obres Josep Fontserè. Formava part del conjunt d’edificis que es van construir al Parc de la Ciutadella per a l’Exposició Universal. Aquest en concret era un edifici de servei, un dipòsit d’aigua amb la funció de regular el cabdal de la cascada de la Ciutadella i regar els jardins del parc. Des de l’any 1999 és la seu de la Biblioteca de la UPF.