El barri de barraques de la Perona va néixer a mitjan anys 40, en uns terrenys de la Renfe on es van instal•lar famílies que van emigrar d’arreu d’Espanya per treballar a Barcelona.
“La majoria d’Andalusia, venien a Barcelona i trobaven feina però no trobaven habitatge perquè no hi havia suficient per a tots, i llavors la gent de mica en mica es va anar construint les barraques.”
Al barri no hi havia ni aigua, ni llum, ni clavegueram. Les cases eren d’autoconstrucció i en alguns casos molt precàries.
“Sobretot material d’enderrocaments, i depenia també una mica de l’economia familiar per comparar materials però estem parlant d’una època, la postguerra, que això era complicat. I els sostres eren de cuir, col•locaven pedres al sostre però això amb una ventada anava a l’aire.”
La Perona es va anar fent gran a mesura que arribaven les diferents onades migratòries. A partir dels anys 60, amb la construcció de nous barris i de pisos socials, el perfil dels habitants del barri de barraques va canviar.
“Eren famílies que treballaven i que tenien un cert poder adquisitiu, i a mesura que es van anar construint els habitatges es van traslladar. Les barraques que deixaven aquestes famílies es van ocupar per altres famílies, molts que no havien pogut accedir als habitatges, molts d’ètnia gitana. Una mica els pobres de la ciutat que sempre n’hi ha i n’hi haurà.”
L’any 1979 en el marc del Pla d’eradicació de les barraques, el Patronat Municipal de l’Habitatge va elaborar un programa de reallotjament de les famílies de la Perona. A mesura que s’anava executant s’anaven enderrocant les barraques. El barri va desaparèixer definitivament l’any 1989.
